DE FESTIVAL A FESTIVAL

Dates: Del 15 d’octubre al 1 de novembre 2020.
Horaris:
Lloc: Cinema Edison

Els Festivals i centres col·laboradors del Panoràmic fan una proposta per conèixer projectes vinculats a la seva programació que acosten el públic al concepte d’Extimitat des de diferents punts de vista.

FOTOGRAFIA EUROPEA – GIOVANE FOTOGRAFIA ITALIANA #8
LIQUIDO 

L’aigua somia amb si mateixa. El concepte d’identitat, com la realitat mateixa, s’ha multiplicat, s’ha expandit, obrint espai per a un món no clarament definit, on la fixesa es reemplaça per una varietat de formes possibles. Tot pot ser construït i desconstruit al nostre gust, però l’altra cara d’això és una societat cada vegada més individualista on els llaços socials s’estan tornant més líquids i inestables. En el món occidental contemporani, la societat és més fràgil: l’individu, distant dels altres, queda lliure per a afirmar-se però manca de punts de referència per a usar com a guia o identificar-se. Per tant, l’individu és líquid, pot reafirmar-se contínuament segons els seus capritxos i fantasies. Però en absència de la capacitat de troba la seva pròpia forma, aquesta individualitat assumeix la forma del “destinatari” que el conté momentàniament. És, llavors, una individualitat en mutació constant, capaç de trobar-se a si mateixa en qualsevol lloc, però mai en un lloc per molt temps.

DOMENICO CAMARDA

Domenico Camarda (La Spezia, Itàlia, 1990) va estudiar comunicacions en la Universitat de Bolonya i fotografia i visual disseny en la NABA de Milà – Nova Acadèmia de les Arts.
A la tardor de 2014, es va mudar a Lisboa, on va començar a treballar per a l’editor Pierre Von Kleist Editions i el Pedro Galería Alfacinha. Aquesta experiència li va donar l’oportunitat de desenvolupar el seu interès per la fotografia d’autor i la publicació d’art. En 2015 es va mudar a Londres per a treballar per al fotògraf Amelia Troubridge com el seu assistent, editant les seves publicacions més recents. Actualment viu a Torí, on treballa com a freelance. La practica artística de Camarda explora temes com la construcció de la identitat, reflexionant sobre el que significa ser contemporani en el món d’avui. Creant una sèrie de somnis evocadors, i imatges, Camarda cerca plantejar preguntes i provocar contemplació en lloc de donar respostes. El seu treball ha estat exhibit a nivell nacional i internacional.

domenicocamarda.com

NOWHERE NEAR

El final d’un viatge a una destinació desconeguda, que ells van imaginar com un castell fet de núvols, però que desapareix en l’aire a l’arribada. Quan aquest somni s’esvaeix, què queda? On pot algú que està perdut trobar respostes? On poden trobar instruccions per a portar-los a casa? Visions, suggeriments d’un viatge interestel·lar. Volia recrear l’imaginari de les persones que decideixen anar-se de les seves llars i seguir els seus somnis movent-se físicament des d’un lloc a un altre, superant barreres en una lluita per aconseguir la seva “El Daurat”. He descobert que el somni que persegueixen aquestes persones no sempre és només el desig d’un futur millor: a vegades també es converteix en un malson, que apareix quan el somni es torna irrealitzable i roman alguna cosa que mai es pot aconseguir. No totes les històries dels migrants pertanyen a aquest projecte; És una espècie de viatge imaginari, un intent de veure el món a través dels seus ulls, contant una història sobre migració personal, no sols un moviment de masses.

ALISA MARTYNOVA

Després d’acabar una llicenciatura en filologia a la seva ciutat natal, Alisa Martynova [Orenburg, Rússia, 1994] va continuar per a començar la seva llicenciatura en fotografia professional en la Fondazione Studio Marangoni a Florència en 2016. Al costat dels seus estudis, Martynova actualment treballa com a fotògraf independent i com a assistent del Riverboom Fotografia col·lectiva. En 2018 va exposar en el Leica Story, i en 2019 va guanyar el primer premi en fotografia secció del Premi Combat i el segon premi en el Cànon Premi Joves Fotògrafs. El seu treball se va a presentar a la inauguració del festival Les Rencontres d’Arles. El any 2019 va ser finalista en el Premi Photolux. Martynova viu i treballa a Florència.

alisamartynova.com

 

THE CREATION OF THE WORLD IS AN ORDINARY DAY

The creation of the world is an ordinary day és una peça fotogràfica que va començar a Estònia i va prendre forma concreta com una sèrie de postals artístiques. Inspirat a una antiga història bàltica, és basa en el reensamblaje de fragments semàntics la història cosmogònica dels quals es relaciona amb la petita santedat dels objectes quotidians, evocant aquest misteri de la naturalesa del temps i cultura que ha fascinat a l’home des de l’antiguitat. Creat en un context de alteridad, The Creation analitza pràctiques d’intercanvi i interacció recíproca entre diferents subjectes i perspectives culturals. Una història no neix d’un sol lloc, pot viatjar de persona a persona, d’un idioma a un altre. El món és un contenidor d’històries que estan en recreació constant, i el projecte fotogràfic és l’intermediari per a la formulació d’una nova història multicultural i col·lectiva, lliure de barreres de l’idioma o qualsevol barrera de forma i contingut.

ELENA ZOTTOLA

Després d’acabar una llicenciatura en Art en l’Institut Paolo Toschi d’Art en Parma, Elena Zottola [Maratea, Itàlia, 1995] és va mudar a Nàpols, on es va graduar en antropologia de patrimoni. En 2018 va tenir l’oportunitat d’estudiar a l’estranger en el departament de Fotografia i Arts Contemporànies de l’Acadèmia d’Arts d’Estònia a Tallinn, que li va permetre combinar la seva formació universitària amb la seva passió per fotografia. Aquí va crear l’òpera The creation of the world is an ordinary day, sota la supervisió de Camille Laurelli com a part de Rivista Project.
En 2019 va tornar a Nàpols i actualment estudia en el Centre di Fotografia Indipendente. En col·laboració amb en el centre ha creat la seva segona sèrie fotogràfica titulat Prosféro que ha atret molta atenció.
Zottola continua els seus estudis de postgrau en antropologia amb la intenció de poder usar estudi acadèmic per a enriquir el contingut de la seva pràctica fotografica pràctica.

elenazottola.net

 

BELGRADE PHOTO MONTH – NEW TALENTS 2020
UNTITLED

L’amor no es tracta de gènere, ètnia, raça o religió, però l’amor ha de definir-se per la seva bellesa i poder per a transgredir tots els estigmes socials. Si és prou fort, t’ajudarà a guanyar confiança, valentia, consciència i amor propi. Són les nostres diferències les que ens uneixen, ens uneixen, ens ensenyen com créixer com a éssers humans que aprenen constantment i, per tant, ens uneixen.
La interpretació sempre depèn de l’espectador, però el missatge central d’aquest projecte continua sent el mateix. Jugant amb la simplicitat del fons barrejat amb poses fortes i parelles reals segures, les parelles mixtes van ajudar a crear aquesta declaració d’amor valent.
El fort vincle entre dues parelles en una parella es mostra a través de roba complementària: una jaqueta similar però d’un color diferent, uns pantalons sense part superior al costat d’una part superior sense pantalons, o el mateix color de roba per a tots dos.

DYLAN PERLOT

Nascut el 2 de gener de 1995 a França, Dylan va deixar la seva ciutat natal després de l’escola secundària per a perseguir els seus somnis de cinema i fotografia de moda en arribar a Los Angeles, CA. Després de graduar-se de l’Escola de Cinema de Los Angeles, va començar a treballar a temps complet com a fotògraf i cineasta. El seu treball de fotografia de moda ha estat publicat en nombroses revistes com: Vogue Itàlia, Cosmopolitan, L’Officiel, V Magazine, Numéro, Gai Times, Niló, Schön! A més, el seu primer curtmetratge experimental de moda, “Life”, va rebre reconeixement mundial amb premis en diferents països, i el seu treball de direcció de vídeos musicals es va estrenar en Time i DuJour, per exemple. Crear sempre ha estat una passió per a ell, i combinar molts elements com: persones, moda i llocs són la seva millor manera de contar històries úniques. La seva inspiració prové de diferents tipus d’arts barrejades amb els records de la infància a Europa i la nova cultura de la vida als Estats Units.

dylanperlot.com

 

HAND’S

Avui dia, els mitjans i la societat es neguen a acceptar una gran quantitat de contingut explícit perquè sovint la gent ho imposa com una cosa absurda i inapropiat. Fins i tot aquells que no pensen de la mateixa manera poden ser fàcilment intimidats pel cos social que vota en contra d’aquesta mena de contingut, com si incités o donés un missatge equivocat, especialment quan es tracta del cos nu i natural dels éssers humans, la qual cosa és absurd venint d’alguna cosa que és l’essència humana. Atès que tenim lliure albir, tots tenim un cos i ha de ser respectat i admirat, independentment de la seva forma física. The Hand’s Project té com a objectiu fer una crítica social d’aquesta censura, implementant una combinació de fotografia, nu i sensualitat. Les imatges produïdes tenen com a objectiu confrontar i al mateix temps provocar, amb les mans representant la censura i la sensualitat “natural”. La provocació és el suport d’aquest projecte per a intimidar a les persones que neguen aquest fet i aquesta realitat que mai canviarà.

GABRIEL SANTANA

Gabriel Santana va néixer en Carapucuíba, Sao Paulo, el Brasil en el 1996. L’interès de Santana en la fotografia va sorgir quan va guanyar la seva primera càmera digital en 2010. És a través de les seves obres i dibuixos de l’autor que troba la seva llibertat de creació, donant vida a aquests simples contorns. Des de petit sempre m’ha agradat l’art! Principalment dibuixant, estimava dibuixar! Fins i tot després de la fotografia, no vaig deixar d’aprofitar el meu talent, cada vegada que sorgia una nova idea, en lloc d’escriure-la, la dibuixava. 

gabrielsantanafotografia.com.br

 

FIX ME

Som molt crítics quan es tracta de (nostra) aparença. Sembla que ens sentim obligats a seguir uns certs estàndards de bellesa, que en la seva major part són inassolibles. Alguna vegada t’has preguntat com et veuries si alguna cosa en la teva cara fos diferent, tal vegada el nas o els llavis? Què tal si et dono l’oportunitat de veure-ho? Tot el que et molesta sobre la teva aparença canvia completament segons les teves preferències. Faré realitat els teus desitjos en el teu retrat de collage.

IZA ŠTRUMBELJ OBLAK

El meu nom és Iza Štrumbelj Oblak. Actualment, sóc un estudiant que viu en Medvode, Eslovènia. Des de nena sabia que volia ser artista, al principi més orientada tradicionalment com a pintora o escultora, però durant la meva assistència a l’Escola Secundària de Disseny i Fotografia en Ljubljana, vaig descobrir la meva veritable passió: la fotografia. Actualment estic educant en la classe magistral i tallers de la VII Acadèmia.

UNFULFILLED

La meva socialització com a dona va començar amb el color rosa. A mamà li encantava tant aquest color que podia vestir-me de dalt a baix amb roba de tons rosats. També volia que em posés vestits i faldilles, que els somrigués a tots i que em sentís còmoda. De nena vaig tractar de complir les seves expectatives per a guanyar-me l’amor. Mamà es va anar fa tres anys. Ara el rosa s’ha convertit per a mi com una guia per al món de la meva mare, m’ajuda a suportar l’anhel d’una intimitat no satisfeta més fàcil. Analitzo nostres relacioni a través d’aquest color, crec aquesta connexió profunda i intimitat, que en realitat no va succeir.

LUBOV RAKSHIN

Nascuda en el 1996 en Samara, va estudiar a l’escola de fotografia de Kristina Syrchikova en la Galeria Victoria.Treballa projectes sobre les experiències internes de la persona, històries familiars i projectes feministes. Viu en Samara.

 

2091: THE MINISTRY OF PRIVACY

La sèrie “2091: El Ministeri de Privacitat” està explorant el mecanisme de les tecnologies de reconeixement facial utilitzades pel govern xinès per a monitorar i oprimir als habitants de la regió de Xinjiang. Per a fer-ho, vaig treballar amb un enginyer informàtic francès, William Attache, que em va ajudar a desenvolupar i instal·lar programari de reconeixement facial en la meva computadora. El programari que desenvolupem està molt prop dels utilitzats pel govern xinès a la regió per a rastrejar als seus habitants. Més tard, vaig viatjar a Kachgar, un dels últims bastions de la cultura uigur en Xinjiang, i probablement la ciutat més vigilada de la regió, on vaig fotografiar la vida quotidiana dels habitants. Una vegada a la meva habitació d’hotel, vaig carregar les imatges dins del programari de reconeixement facial i vaig esperar que els sistemes operatius reconeguessin la informació facial de les persones que apareixien en les meves fotografies. Després de reconèixer-ho, el programari va dibuixar la informació facial biomètrica respectiva directament en els rostres de les persones que apareixen en les fotografies, la qual cosa ens va permetre finalment veure el reconeixement facial.
A través d’aquest procés creatiu, “El Ministeri de Privacitat” revela la intrusió i la perillositat d’aquesta tecnologia invisible, mentre documenta i ret homenatge a les últimes restes de la cultura vibrant d’aquestes comunitats abans de la seva desaparició planificada.

MAXIME MATTHYS

Maxime Matthys (1995, Bèlgica) és un artista visual que treballa i viu entre Rennes i París. Està desenvolupant una pràctica artística utilitzant principalment fotografia, performance, videografia i instal·lació. El seu treball se centra en la forma en què les tecnologies estan afectant la nostra vida diària i estan canviant la nostra percepció de la realitat. Mentre explora noves formes de narrativa, continua documentant els problemes importants que estan donant forma al nostre futur.
El seu treball ha estat guardonat i exhibit a França, el Canadà, Lituània, Polònia, Malàisia, Corea, Regne Unit, Indonèsia, Espanya i publicat en diverses revistes i periòdics com Le Monde, Libération, Fisheye Magazine, Polka Magazine, Médiapart, ArtInfo.
La seva obra més recent 2091: The Ministry of Privacy ha guanyat el Premi Kaunas Photo a Lituània i s’exhibirà en el Centre Pompidou de París, al febrer de 2020.

maximematthys.com

VU, CENTRE DE LA PHOTOGRAPHIE 
LENDEMAIN DE NOCES

Des de 2017, he recopilat i assignat una gran quantitat de fotografies i textos descriptius sobre el lloc de venda d’articles usats ​​Kijiji en la secció “vestit de núvia”. Les fotografies i textos d’aquest projecte es presenten sense retocs ni modificacions, és troben en el lloc. Sovint pertorbadores en la seva artesania, les imatges són tan íntimes com unes altres revelen el teló de fons dels venedors a través d’una posada en escena improvisada i sovint fora de context. Des de l’ajust del vestit fins a la cerimònia de les noces, sorgeix una dicotomia entre la representació del sagrat i l’exhibicionista principal de les imatges. Aquest desempaque de la intimitat, associat amb les moltes raons que justifiquen la venda d’un vestit de núvia, transforma la nostra relació amb l’estat de la fotografia, entre veritable i fals, tant com la nostra relació amb el consum efímer d’objectes, inclòs el matrimoni.

ANDRÉ BARRETTE

Exposada al Canadà, França, Polònia i Cuba o presentada en forma de publicacions, la producció de André Barrette torna a visitar, amb humor penetrant, uns certs temes i manifestacions de la cultura popular. Això s’evidencia en la sèrie Els rituels, parcours de chasse (1999) i ALL O CA EAT (2007-2014), així com en Marx, la danseuse et la coupe Stanley, un llibre publicat en 2010 i pres d’una llarga correspondència escrita i fotogràfica amb l’escriptor Rémi Ferland (2006-2010). En 2016, Barrette va publicar Fi de Segle, que resumeix la realitat cubana, la propaganda i els mites en un treball a les fronteres de l’assaig, la narrativa i el documental. Des de 2016, ha continuat la seva recerca amb imatges de la web, inclosos anuncis classificats. L’artista viu a la ciutat de Quebec, on ha practicat fotografia durant més de trenta anys.

barretteandre.com

REFLECTS D’INTÉRIEURS 

Les meves observacions sobre la ciutat s’han cristal·litzat més recentment entorn del tema de l’abandó. Inicialment em vaig acostar al wasteland com a generador de posicions alternatives a la ciutat en transformació. Les imatges del wasteland en diferents ciutats (Barcelona, ​​Buenos Aires, Detroit, Mont-real) van ser acompanyades per reflexions més generals sobre l’ocupació del territori i les responsabilitats compartides. El període de confinament ha accelerat el pensament a tot arreu sobre l’efecte del temps. A Mont-real, des dels primers dies, vaig caminar pels meus veïnats per a veure l’efecte dels tancaments. Em vaig veure en aquests reflexos d’aparadors. S’ha convertit en un leitmotiv per a documentar llocs amb poesia. Des de Windows, vaig anar a les pantalles, fent muntatges a partir d’imatges de les meves xarxes socials i reunions de videoconferència. I després, amb la desconfiança i l’arribada de l’estiu, vaig continuar buscant la inscripció de la meva imatge en el paisatge.

EVA QUINTAS

La seva pràctica fotogràfica és caracteritza per una obertura a altres disciplines, principalment literatura i processos multimèdia, narratius i interactius. Des de la dècada de 1990, ha produït una sèrie d’exposicions fotogràfiques, projectes d’art web, instal·lacions de vídeo, així com una ficció fotogràfica i literària creada conjuntament amb Michel Lefebvre per a espais d’exhibició, ràdio, web i CD-ROM. Ha treballat durant diversos anys a les ciutats com a llocs d’expressió. La seva producció recent, un cos de 32 imatges preses d’arxius i centres de memòria a les ciutats de Buenos Aires i Còrdova, és va publicar en un assaig sobre la condició de la dona durant la dictadura militar argentina. (Massoutre G. Nous sommes le soleil, Ed. Vària, Montreal, 2019). Anteriorment, havia creat un assaig fotogràfic per a tres pantalles de vídeo sobre temes generals d’art, ciutat i ciutadania ( 2016). El projecte és va presentar com una instal·lació en galeries i projeccions en espais públics al Canadà i Colòmbia. És cofundadora d’un centre d’art digital de Montreal i president del seu comitè artístic.

evaquintas.ca

 

EXTIMITY

El projecte és un conjunt de fotografies i textos que relata, en diferents capítols, la malaltia de covid del pare des del llindar de la seva infecció fins al despertar del coma induït, en la impossibilitat del contacte pròxim por el context pandèmic. Cada episodi, autònom, segueix un eix narratiu que es, al seu torn, creació de sentit con el mig fotogràfic. Aquesta exploració emergeix a partir de diferents acciones i es revela en l’obtenció d’imatges d’aspecte diàfan realitzades en espais foscos (capítol 1), en la traducció de fotografies en codis de text (capítol 2), en l’absència de parts essencials de la càmera en la producció fotogràfica (capítol 3), en la visibilitat del revers d’una imatge (capítol 4), en la dissolució d’autories a partir de fotografies oposades o accidentals (capítol 5). Aquestes indagacions sorgeixen com a maneres d’afrontar la distància o l’irremeiable. Manifesten una tensió en la voluntat de crear noves fotografies en un món excedit en elles i l’impulso d’exposar públicament la incertesa viscuda, con la contradictòria urgència de protegir la intimitat familiar.

LAIA MORETO

És graduada en Belles Arts, amb premi extraordinari, i s’ha format professionalment en fotografia en el IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya). Posteriorment va rebre el premi extraordinari de màster en Producció i Recerca Artística a la Universitat de Barcelona. Les seves fotografies han estat reconegudes i han aparegut en diversos mitjans i la seva obra escultòrica ha estat inclosa en exposicions nacionals i internacionals, com en Kowasa Gallery, Via 2, Fundació Vila Casas, Visa Pour l’Image (Perpignan), en el Museu Marítim de Barcelona, en la Biennal d’Art Contemporani de Pamplona, Arts Santa Mònica, El Quadern Robat i en la Fundació Art per Art (Buenos Aires), amb el suport del Institut Ramon Llull, entre altres. Té obra fotogràfica en fons de diferents col·leccionis Galeria Via 2, Caixa Terrassa i Galeria Kowasa. També obra escultòrica en la Fundació Patrim i en la UNESCO.

 

COURANTS CORRENTS

Andres Galeano recopila imatges vernacles a través d’Internet, mercats ambulants i arxius. Aquest projecte és una oportunitat per a compartir algunes de les milers d’imatges que l’envolten diàriament per a posar-les en diàleg, veure-les amb nous ulls i reviure-les. Està menys interessat en les imatges en si mateixes que en el seu futur, per la qual cosa recorre al discurs reflexiu que poden despertar.

ANDRÉS GALEANO

Andrés Galeano [Mataró, Espanta, 1980] es llicencia en Filosofia en la UB de Barcelona (2003), en Fotografia en la FFS Stuttgart (2006, Alemanya) i en Belles arts en la KHB Berlín (2012). La seva obra és interdisciplinària i abasta mitjans com la fotografia, el vídeo, la instal·lació i la performance. Viu a Berlín.

andresgaleano.eu

 

FESTIVAL INTERNACIONAL DE LA IMAGEN
SOUR LAKE

Inspirada en el nom d’una ciutat petroliera de Texas, Sour Lake va ser el nom donat per la Texaco en els anys seixanta a un petita ciutat refosa en la selva equatoriana, coneguda en espanyol com a Llac Agre. En aquest nom subjeu l’entramat des del qual es va elaborar el curtmetratge, rodat des dels voltants d’aquesta ciutat fins els caminis colombians, on la vegetació de la selva comença a fusionar-se amb les muntanyes. Aquests emplaçaments geogràfics interrelacionats entre si des de fa segles estan travessats per nombroses problemàtiques econòmiques, ecològiques, polítiques i territorials que es van gestar des del segle XVI, quan els conqueridors espanyols els van explorar en cerca del Daurat. És a partir de aquestes confluències geogràfiques, socials i imaginàries que Sour Lake interroga la relació entre aquests territoris i els seus habitants.

ANDRÉS DÁVILA

Realitzador audiovisual colombià. En el 2013 va obtenir un Màster en Cinema i Estudis Audiovisuals en la Universitat Sorbonne Nouvelle (França), on cursa actualment estudis de doctorat. Ha col·laborat amb cineastes, coreògrafs de dansa contemporània i músics en projectes de performance i vídeo instal·lació a Colòmbia, l’Equador, França, Itàlia i Suïssa. El seu film Sour Lake (2019) ha estat eleccionado en diferents festivals nacionals i
internacionals de cinema i d’art contemporani. Des del 2017 és docent de l’Escola de Cinema de la Universitat de les Arts (l’Equador).

NO SOMOS LOS MISMOS

Què és això al que es diu colombianidad? D’on ve? Un collage de discursos hegemònics i imatges malmeses del folklore colombià, intenta donar una resposta que revela més ruptures que camins. A les veus dels qui han ocupat els mitjans i el poder, es contraposa el silenci del pensament crític i la memòria que ofereixen una resposta polisèmica d’identitat. No somos los mismos demostra com la història nacional va canviar l’esdevenir d’aquests pobles i, encara així, com ocupen un territori multicultural on difícilment pot dir-se que siguem els mateixos.

COLECTIVO ERRATA

Errata és un col·lectiu format en 2019 per Andrés Santacruz, Danny Londoño i Mariana Rubio Marín, que vénen del cinema documental, les arts visuals i els estudis literaris, respectivament. El Col·lectiu Errata ha realitzat els curtmetratges: No Somos los mismos (2019) i Sin medir distancias (2020).

NO LO ENCUENTRO 

Qui s’és quan hi ha uns certs trossos que manca d’una identitat afectada per l’oblit? Aquest és un documental d’exploració personal que intenta recórrer el més profund (possible) d’una memòria fragmentada i incompleta, a través de vídeos d’arxiu personal, fotografies d’àlbums familiars, converses gravades, memòries escrites, imatges recuperades, sons oposats i somnis; buscant trobar alguna cosa que s’ha perdut en la immensitat del no recordat.

MARIANA JIMÉNEZ VÉLEZ 

Diplomada de l’Escola de Cinema i Televisió de la Universitat Nacional de Colòmbia. S’ha exercit principalment en els camps del guió, la direcció de documental d’assaig i la realització de vídeo experimental. Va participar com a assistent de producció i data manager en el curtmetratge de ficció Juan (2016), com a guionista en el curtmetratge de ficció Entre Caminos (2016), com co-directora en el documental Amante(s) (2017), el qual va ser seleccionat dins de la secció no competitiva Panorama Nacional del Festival de Festival de Cine Corto de Popayán en 2018, dins de la selecció Cortometraje Nacional Experimental del Festival Universitario de Cine Equinoxio en 2019 i va estar seleccionat dins de la Selecció oficial del Bogotà Experimental Film Festival / CineAutopsia en 2019. Ha realitzat també els vídeos Rosebud (2017), Escafandra (2017) i Querido Imparable (2018). El seu treball més recent és el curtmetratge documental No lo encuentro (2020), el qual va ser recentment seleccionat dins de la categoria Cinema (i) Digital de l’IX Festival Internacional de la Imagen.