DE FESTIVAL A FESTIVAL

Dates: Del 15 d’octubre al 1 de novembre 2020.
Horaris:Dijous de 18.30 a 22h
Divendres de 17.30h a 24h
Dissabte de 16.30h a 23h
Domingo de 17.30 a 21h
Lloc: Cinema Edison

Exposició d’artistes procedents dels festivals col·laboradors:
Giovane Fotografia Italiana (Itàlia)
Belgrade Photo Month (Sèrbia)
Vu, Centre De La Photographie (Quèbec)
Festival Internacional de la Imagen (Colòmbia)

Exposició col·lectiva de Domenico Camarda, Alisa Martynova, Elena Zottola, Dylan Perlot, Gabriel Santana, Iza Štrumbelj Oblak, Lubov Rakshin, Maxime Matthys, André Barrette, Eva Quintas, Laia Moreto, Andrés Galeano, Andrés Dávila , Colectivo Errata i Mariana Jiménez Vélez

GIOVANE FOTOGRAFIA ITALIANA #08

Una coproducció amb el Comune di Reggio Emilia, Giovane Fotografia Italiana #08, como parte del programa “Sinergie” cofinanciado por la Presidenza del Consiglio dei Ministri i por Anci, la Associazione Nazionale dei Municipi Italiani.

LIQUIDO 

L’aigua somia en ella mateixa. El concepte d’identitat, com la mateixa realitat, s’ha multiplicat i expandit, fent espai a un món no definit clarament, on l’homogeneïtat es reemplaça per una àmplia varietat de formes possibles. Tot pot ser construït i deconstruït al nostre gust, però l’altra cara d’això és una societat cada vegada més individualista, que fa que els llaços socials es tornin més líquids i inestables. En el món occidental contemporani, la societat és més fràgil: l’individu, distant dels altres, és lliure per afirmar-se però alhora experimenta una manca de punts de referència. Per tant, l’individu és líquid, pot reafirmar-se contínuament segons els seus desitjos i fantasies. Però en absència de la capacitat per trobar la seva pròpia forma, aquesta individualitat assumeix la forma del “destinatari” que el conté de manera momentània. És, llavors, una individualitat en mutació constant, capaç de trobar-se a ella mateixa en qualsevol lloc, però mai en un lloc per molt temps.

DOMENICO CAMARDA

Domenico Camarda (La Spezia, Itàlia, 1990) va estudiar Comunicacions a la Universitat de Bolonya i Fotografia i Disseny Visual a la Nova Acadèmia de les Arts (NABA) de Milà. A la tardor de 2014, es va mudar a Lisboa, on va començar a treballar per a l’editor Pierre Von Kleist Editions i la Galería Pedro Alfacinha. Aquesta experiència li va donar l’oportunitat de desenvolupar el seu interès per la fotografia d’autor i la publicació d’art. L’any 2015 es va mudar a Londres per treballar com a assistent de la fotògrafa Amelia Troubridge, editant les seves publicacions més recents. Actualment viu a Torí, on treballa com a freelance. La practica artística de Camarda explora temes com la construcció de la identitat, reflexionant sobre el que significa ser contemporani en el món d’avui. Amb la creació d’una sèrie de somnis evocadors i imatges, Camarda cerca plantejar preguntes i provocar espais per a la contemplació enlloc de donar respostes. El seu treball ha estat exposat a nivell nacional i internacional.

domenicocamarda.com

NOWHERE NEAR

El final d’un viatge a un indret desconegut, on esperaven trobar un castell fet de núvols, però que desapareix en el moment d’arribar. Quan aquest somni s’esvaeix, què queda? On pot trobar respostes algú que està perdut? On es poden trobar instruccions per tornar a casa? Visions, suggeriments d’un viatge interestel·lar. L’autora vol recrear l’imaginari de les persones que decideixen marxar de les seves llars i seguir els seus somnis movent-se físicament des d’un lloc fins a un altre, superant barreres en una lluita per aconseguir el seu particular “El Dorado”. Així, l’autora descobreix que el somni que persegueixen aquestes persones no sempre és només el desig d’un futur millor: a vegades també es converteix en un malson, que apareix quan el somni es torna irrealitzable i queda pendent alguna cosa que mai es podrà aconseguir. No totes les històries dels migrants pertanyen a aquest projecte. És una espècie de viatge imaginari, un intent de veure el món a través dels seus ulls, narrant una història sobre una migració personal.

ALISA MARTYNOVA

Després d’acabar una llicenciatura en filologia a la seva ciutat natal, Alisa Martynova [Orenburg, Rússia, 1994] va continuar per començar la seva llicenciatura en fotografia professional a la Fondazione Studio Marangoni a Florència en 2016. Actualment, Martynova treballa com a fotògrafa independent i com a assistent del Riverboom. L’any 2018 va exposar al Leica Story, i el 2019 va guanyar el primer premi de la secció de fotografia del Premi Combat I el segon premi en el Cànon Premi Joves Fotògrafs. El seu treball es va presentar a la inauguració del festival Les Rencontres d’Arles. L’any 2019 va ser finalista al Premi Photolux. Martynova viu i treballa a Florència.

alisamartynova.com

THE CREATION OF THE WORLD IS AN ORDINARY DAY

The creation of the world is an ordinary day és una peça fotogràfica que va començar a Estònia i va prendre forma com una sèrie de postals artístiques. Inspirat en una antiga història bàltica, és basa en la barreja de fragments semàntics la història cosmogònica dels quals es relaciona amb la petita santedat dels objectes quotidians, evocant aquest misteri de la naturalesa del temps i cultura que ha fascinat la humanitat des de l’Antiguitat. Creat en un context d’alteritat, The Creation analitza pràctiques d’intercanvi i interacció entre diferents subjectes i perspectives culturals. Una història no neix d’un sol lloc, pot viatjar de persona a persona, d’un idioma a un altre. El món és un contenidor d’històries que estan en recreació constant i el projecte fotogràfic és l’intermediari per a la formulació d’una nova història multicultural i col·lectiva, lliure de barreres per motius de llengua, de forma o contingut.

ELENA ZOTTOLA

Després d’acabar una llicenciatura en Art a l’Institut Paolo Toschi d’Art a Parma, Elena Zottola [Maratea, Itàlia, 1995] és va mudar a Nàpols, on es va graduar en antropologia del patrimoni. L’any 2018 va tenir l’oportunitat d’estudiar a l’estranger en el departament de Fotografia i Arts Contemporànies de l’Acadèmia d’Arts d’Estònia a Tallinn, que li va permetre combinar la seva formació universitària amb la seva passió per fotografia. Aquí va crear l’òpera The creation of the world is an ordinary day, sota la supervisió de Camille Laurelli com a part de Rivista Project.
L’any 2019 va tornar a Nàpols i actualment estudia en el Centre di Fotografia Indipendente. En col·laboració amb en el centre ha creat la seva segona sèrie fotogràfica titulada Prosféro que ha atret molta atenció. Zottola continua els seus estudis de postgrau en antropologia amb la intenció de poder utilitzar els seus coneixements acadèmics per enriquir el contingut de la seva pràctica fotogràfica.

elenazottola.net

BELGRADE PHOTO MONTH – NEW TALENTS 2020
UNITED

L’amor no va de gènere, ètnia, raça o religió. L’amor ha de definir-se per la seva bellesa i ha de poder transgredir tots els estigmes socials. Si és prou fort, serà un aliat per guanyar confiança, valentia, consciència i amor propi. Són les diferències les que uneixen i mostren com créixer com a éssers humans en un aprenentatge constant. La interpretació depèn de l’espectador, però el missatge central d’aquest projecte continua sent aquest mateix. Jugant amb la simplicitat del fons amb posats forts i parelles reals normatives, les parelles mixtes van ajudar a crear aquesta declaració d’amor valent.

DYLAN PERLOT

Nascut el 2 de gener de 1995 a França, Dylan Perlot va deixar la seva ciutat natal després d’acabar l’escola secundària per estudiar cinema i fotografia de moda a Los Angeles, Califòrnia. Després de graduar-se a l’Escola de Cinema de Los Angeles, va començar a treballar a temps complet com a fotògraf i cineasta. El seu treball de fotografia de moda ha estat publicat a nombroses revistes com Vogue Itàlia, Cosmopolitan, L’Officiel, V Magazine, Numéro, Gai Times, Niló o Schön!. A més, el seu primer curtmetratge experimental de moda, “Life”, va rebre el reconeixement mundial amb premis en diferents països, i el seu treball de direcció de vídeos musicals es va estrenar a Time i DuJour, per exemple. Crear sempre ha estat una passió per a ell i també combinar molts elements com persones, moda i llocs són la seva millor manera d’explicar històries úniques. La seva inspiració prové de diferents tipus d’expressions artístiques barrejades amb els records de la infància a Europa i la nova cultura de vida als Estats Units.

dylanperlot.com

HAND’S

Avui en dia, els mitjans i la societat es neguen a acceptar una gran quantitat de contingut explícit perquè sovint es considera una cosa absurda i inapropiada. Fins i tot aquells que no pensen de la mateixa manera poden ser fàcilment intimidats per sectors de la societat que es manifesten en contra d’aquesta mena de contingut, com si incités o donés un missatge equivocat, especialment quan es tracta del cos nu i natural dels éssers humans, cosa que és absurda venint d’allò que és més proper a l’essència humana. Tothom té un cos i ha de ser respectat i admirat, independentment de la seva forma física. The Hand’s Project té com a objectiu fer una crítica social d’aquesta censura, implementant una combinació de fotografia, nu i sensualitat. Les imatges produïdes tenen com a objectiu confrontar i al mateix temps provocar, amb les mans representant, alhora, la censura i la sensualitat “natural”. La provocació és el suport d’aquest projecte per a intimidar a les persones que neguen aquest fet i aquesta realitat difícil de transformar.

GABRIEL SANTANA

Gabriel Santana va néixer en Carapucuíba, Sao Paulo, Brasil, l’any 1996. L’interès de Santana en la fotografia va sorgir quan va guanyar la seva primera càmera digital l’any 2010. És a través de les seves obres i dibuixos que l’autor troba la seva llibertat de creació, donant vida a aquests simples contorns. “Des de petit sempre m’ha agradat l’art! Principalment dibuixant, estimava dibuixar! Fins i tot després de la fotografia, no vaig deixar d’aprofitar el meu talent, cada vegada que sorgia una nova idea, enlloc d’escriure-la, la dibuixava.”

gabrielsantanafotografia.com.br

FIX ME

Som molt crítics quan es tracta la nostra aparença. Sembla que ens sentim obligats a seguir uns certs estàndards de bellesa, que molt sovint són inassolibles. Alguna vegada t’has preguntat com et veuries si alguna cosa a la teva cara fos diferent, tal vegada el nas o els llavis? Què tal si et dono l’oportunitat de veure-ho? Tot el que et molesta sobre la teva aparença canvia completament segons les teves preferències. Faré realitat els teus desitjos en el teu retrat de collage.

IZA ŠTRUMBELJ OBLAK

El meu nom és Iza Štrumbelj Oblak. Actualment, sóc un estudiant que viu en Medvode, Eslovènia. Des de nena sabia que volia ser artista, al principi més orientada tradicionalment com a pintora o escultora, però durant la meva assistència a l’Escola Secundària de Disseny i Fotografia en Ljubljana, vaig descobrir la meva veritable passió: la fotografia. Actualment estic educant en la classe magistral i tallers de la VII Acadèmia.

UNFULFILLED

La meva socialització com a dona va començar amb el color rosa. A la mare li agradava tant aquest color que podia vestir-me de dalt a baix amb roba de tons rosats. També volia que em posés vestits i faldilles, que els somrigués a tots i que em sentís còmoda. De nena vaig intentar satisfer les seves expectatives per guanyar-me l’amor. La mare va morir fa tres anys. Ara el color rosa s’ha convertit per a mi com una guia cap al món de la meva mare i m’ajuda a suportar l’anhel d’una intimitat no satisfeta. Analitzo les nostres relacions a través d’aquest color i creo aquesta connexió profunda i íntima, que en realitat mai va tenir lloc abans.

LUBOV RAKSHIN

Nascuda el 1996 a Samara, va estudiar a l’escola de fotografia de Kristina Syrchikova a la Galeria Victoria.Treballa en projectes sobre les experiències íntimes de la persona, històries familiars i projectes feministes. Viu a Samara.

2091: THE MINISTRY OF PRIVACY

La sèrie “2091: El Ministeri de Privacitat” està explorant el mecanisme de les tecnologies de reconeixement facial utilitzades pel govern xinès per a monitorar i oprimir als habitants de la regió de Xinjiang. Per a fer-ho, vaig treballar amb un enginyer informàtic francès, William Attache, que em va ajudar a desenvolupar i instal·lar programari de reconeixement facial al meu ordinador. El programari que vam desenvolulpar era molt similar al que utilitza el govern xinès a la regió per a rastrejar els seus habitants. Més tard, vaig viatjar a Kachgar, un dels últims bastions de la cultura uigur a Xinjiang, i probablement la ciutat més vigilada de la regió, on vaig fotografiar la vida quotidiana dels habitants. Un cop a dins de l’habitació de l’hotel, vaig carregar les imatges dins del programari de reconeixement facial i vaig esperar que els sistemes operatius reconeguessin la informació facial de les persones que apareixien a les meves fotografies. Després de reconèixer-ho, el programari va dibuixar la informació facial biomètrica respectiva directament en els rostres de les persones que apareixen en les fotografies, cosa que va permetre finalment veure el reconeixement facial. A través d’aquest procés creatiu, “The Ministry of Privacity” revela la intrusió i la perillositat d’aquesta tecnologia invisible, mentre documenta i fa un homenatge a les últimes restes de la cultura vibrant d’aquestes comunitats abans de la seva desaparició planificada.

MAXIME MATTHYS

Maxime Matthys (1995, Bèlgica) és un artista visual que treballa i viu entre Rennes i París. Està desenvolupant una pràctica artística utilitzant principalment fotografia, performance, videografia i instal·lació. El seu treball se centra en la forma en què les tecnologies estan afectant la nostra vida diària i estan canviant la nostra percepció de la realitat. Mentre explora noves formes de narrativa, continua documentant els problemes importants que estan donant forma al nostre futur. El seu treball ha estat guardonat i exhibit a França, Canadà, Lituània, Polònia, Malàisia, Corea, Regne Unit, Indonèsia, Espanya i publicat en diverses revistes i diaris com Le Monde, Libération, Fisheye Magazine, Polka Magazine, Médiapart, ArtInfo. La seva obra més recent 2091: The Ministry of Privacy ha guanyat el Premi Kaunas Photo a Lituània i es va exhibir al Centre Pompidou de París, el febrer de 2020.

maximematthys.com

VU, CENTRE DE LA PHOTOGRAPHIE 
LENDEMAIN DE NOCES

Des de 2017, he recopilat i assignat una gran quantitat de fotografies i textos descriptius sobre el lloc de venda d’articles usats ​​a Kijiji, una plataforma de venda de productes de segona ma, en la secció “vestit de núvia”. Les fotografies i textos d’aquest projecte es presenten sense retocs ni modificacions. Sovint pertorbadores en la seva artesania, les imatges són tan íntimes com unes altres revelen el teló de fons dels venedors a través d’una posada en escena improvisada i sovint fora de context. Des de l’ajust del vestit fins a la cerimònia de les noces, l’exhibicionista principal de les imatges. Aquesta mostra de la intimitat, associada amb les raons que justifiquen la venda d’un vestit de núvia, transforma la nostra relació amb l’estat de la fotografia, entre veritable i fals, tant com la nostra relació amb el consum efímer d’objectes, inclòs el matrimoni.

ANDRÉ BARRETTE

Exposada al Canadà, França, Polònia i Cuba o presentada en forma de publicacions, la producció d’André Barrette torna a visitar, amb humor penetrant, uns certs temes i manifestacions de la cultura popular. Això s’evidencia en la sèrie Els rituels, parcours de chasse (1999) i ALL O CA EAT (2007-2014), així com en Marx, la danseuse et la coupe Stanley, un llibre publicat el 2010 i fet a partir d’una llarga correspondència escrita i fotogràfica amb l’escriptor Rémi Ferland (2006-2010). L’any 2016, Barrette va publicar Fi de Segle, que resumeix la realitat cubana, la propaganda i els mites en un treball que es troba a cavall entre l’assaig, la narrativa i el documental. Des del 2016, ha continuat la seva recerca amb imatges de la web, inclosos anuncis classificats. L’artista viu a la ciutat de Quebec, on ha treballar la fotografia durant més de trenta anys.

barretteandre.com

REFLECTS D’INTÉRIEURS 

Les meves observacions sobre la ciutat s’han cristal·litzat més recentment entorn del tema de l’abandó. Inicialment em vaig acostar al terreny vague com a generador de posicions alternatives a la ciutat en transformació. Les imatges de descampats en diferents ciutats (Barcelona, ​​Buenos Aires, Detroit, Montreal) van seracompanyades per reflexions més generals sobre l’ocupació del territori i lesresponsabilitats compartides. El període mundial de confinament ha accelerat el pensament a tot arreu sobre l’efecte del temps parat. A Montreal, des dels primersdies, vaig caminar pels meus veïnats per a veure l’efecte dels tancaments. Ví la pols acumular-se, les plantes malgastar-se i els carrers, abandonades,  omplir-se de grafitis.  Em vaig veure en aquests reflexos d’aparadors. S’ha convertit en un leitmotiv per a documentar llocs amb poesia. De els aparadors,  vaig anar a les pantalles, fent muntatges a partir d’imatges de les meves xarxes socials i reunions de videoconferència. I després, amb la desconfiança i l’arribada de l’estiu, vaig continuar buscant la inscripció de la meva imatge en el paisatge.

EVA QUINTAS

La seva pràctica fotogràfica és caracteritza per una obertura a altres disciplines, principalment la literatura i els processos multimèdia, narratius i interactius. Des de la dècada de 1990, ha produït una sèrie d’exposicions fotogràfiques, projectes d’art web, instal·lacions de vídeo, així com una ficció fotogràfica i literària creada conjuntament amb Michel Lefebvre per a espais expositius, ràdio, web i CD-ROM. Ha treballat durant diversos anys a les ciutats com a llocs d’expressió. La seva producció recent, un cos de 32 imatges preses d’arxius i centres de memòria a les ciutats de Buenos Aires i Córdoba (Argentina) és va publicar en un assaig sobre la condició de la dona durant la dictadura militar argentina (Massoutre G. Nous sommes le soleil, Ed. Vària, Montreal, 2019). Anteriorment, havia creat un assaig fotogràfic per a tres pantalles de vídeo sobre temes generals d’art, ciutat i ciutadania ( 2016). El projecte es va presentar com una instal·lació en galeries i projeccions en espais públics al Canadà i Colòmbia. És cofundadora d’un centre d’art digital a Mont-real i presidenta del comitè artístic.

evaquintas.ca

EXTIMITY

El projecte és un conjunt de fotografies i textos que relata, en diferents capítols, la malaltia de Covid-19 del pare des de l’inici de la infecció fins al despertar del coma induït, enmig de la impossibilitat del contacte pròxim pel context pandèmic. Aquesta exploració, presentada en diversos capítols, emergeix a partir de diferents accions i es revel·la en l’obtenció d’imatges d’aspecte diàfan realitzades en espais foscos (capítol 1), en la traducció de fotografies en codis de text (capítol 2), en l’absència de parts essencials de la càmera en la producció fotogràfica (capítol 3), en la visibilitat del revers d’una imatge (capítol 4), en la dissolució d’autories a partir de fotografies oposades o accidentals (capítol 5). Aquestes indagacions sorgeixen com a maneres d’afrontar la distància o l’irremeiable. Manifesten una tensió en la voluntat de crear noves fotografies i l’impuls d’exposar públicament la incertesa viscuda, amb la contradictòria urgència de protegir la intimitat familiar.

LAIA MORETO

És graduada en Belles Arts, amb premi extraordinari, i s’ha format professionalment en fotografia a l’IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya). També va rebre el premi extraordinari de màster en Producció i Recerca Artística a la Universitat de Barcelona. Les seves fotografies han estat reconegudes i han aparegut en diversos mitjans i la seva obra escultòrica ha estat inclosa en exposicions nacionals i internacionals, com Kowasa Gallery, Via 2, Fundació Vila Casas, Visa Pour l’Image (Perpignan), el Museu Marítim de Barcelona, la Biennal d’Art Contemporani de Pamplona, Arts Santa Mònica, El Quadern Robat i a la Fundació Art per Art (Buenos Aires), amb el suport de l’Institut Ramon Llull, entre altres. Té obra fotogràfica en fons de diferents col·leccions: Galeria Via 2, Caixa Terrassa i Galeria Kowasa. També, té obra escultòrica a la Fundació Patrim i a la UNESCO.

www.laiamoreto.com

COURANTS CORRENTS

Andres Galeano recopila imatges a través d’Internet, mercats ambulants i arxius. Aquest projecte és una oportunitat per compartir algunes de les milers d’imatges que l’envolten diàriament per posar-les en diàleg, veure-les amb nous ulls i reviure-les. Està menys interessat en les imatges en si mateixes que en el seu futur, per la qual cosa recorre al discurs reflexiu que poden despertar.

ANDRÉS GALEANO

Andrés Galeano [Mataró, Espanya, 1980] es llicencia en Filosofia a la Universitat de Barcelona(2003), en Fotografia a la FFS Stuttgart (2006, Alemanya) i en Belles arts a la KHB Berlín (2012). La seva obra és interdisciplinària i abasta mitjans com la fotografia, el vídeo, la instal·lació i la performance. Viu a Berlín.

andresgaleano.eu

FESTIVAL INTERNACIONAL DE LA IMAGEN
SOUR LAKE

Inspirada en el nom d’una ciutat petroliera de Texas, Sour Lake va ser el nom donat per la Texaco a una petita ciutat dins la selva equatoriana durant els anys seixanta del segle XX, coneguda com a Llac Agre. En aquest nom rau l’entramat del curtmetratge, rodat des dels voltants d’aquesta ciutat fins els caminis colombians, on la vegetació de la selva comença a fusionar-se amb les muntanyes. Aquests emplaçaments geogràfics interrelacionats entre si des de fa segles estan travessats per nombroses problemàtiques econòmiques, ecològiques, polítiques i territorials que es van gestar des del segle XVI, quan els conqueridors  van explorar a la recerca del Dorado. És a partir d’aquestes confluències geogràfiques, socials I imaginàries que Sour Lake interroga la relació entre aquests territoris i els seus habitants.

ANDRÉS DÁVILA

Realitzador audiovisual colombià. L’any 2013 va obtenir el Màster de Cinema i Estudis Audiovisuals a la Universitat Sorbonne Nouvelle (França), on cursa actualment estudis de doctorat. Ha col·laborat amb cineastes, coreògrafs de dansa contemporània i músics en projectes de performance i vídeo-instal·lació a Colòmbia, l’Equador, França, Itàlia i Suïssa. El seu film Sour Lake (2019) ha estat seleccionat a diferents festivals nacionals I internacionals de cinema i d’art contemporani. Des  del 2017 és docent de l’Escola de Cinema de la Universitat de les Arts a l’Equador.

NO SOMOS LOS MISMOS

Què és la colombianidad? D’on ve? Un collage de discursos hegemònics i imatges malmeses del folklore colombià, intenta donar una resposta que revela més ruptures que camins. A la veu de qui ha ocupat els mitjans i el poder, es contraposa el silenci del pensament crític i la memòria, que ofereixen una resposta polisèmica d’identitat. No somos los mismos demostra com la història nacional va canviar l’esdevenir d’aquests pobles i com ocupen un territori multicultural.

COLECTIVO ERRATA

Errata és un col·lectiu format el 2019 per Andrés Santacruz, Danny Londoño i Mariana Rubio Marín, artistes que provenen del cinema documental, les arts visuals i els estudis literaris, respectivament. El Col·lectiu Errata ha realitzat els curtmetratges No Somos los mismos
(2019) i Sin medir distancias (2020).

NO LO ENCUENTRO 

Qui és un mateix quan hi ha certes parts mancades d’identitat a causa de l’oblit? Aquest és un documental d’exploració personal que intenta recórrer el més profund (possible) d’una memòria fragmentada i incompleta, a través de vídeos d’arxiu personal, fotografies d’àlbums familiars, converses gravades, memòries escrites, imatges recuperades, sons oposats i somnis, buscant la manera de trobar alguna cosa que s’ha perdut en la immensitat de l’oblit.

MARIANA JIMÉNEZ VÉLEZ 

Diplomada de l’Escola de Cinema i Televisió de la Universitat Nacional de Colòmbia. Ha exercit principalment en els camps del guió, la direcció de documental d’assaig i la realització de vídeo experimental. Va participar com a assistent de producció i data manager en el curtmetratge de ficció Juan (2016), com a guionista en el curtmetratge de ficció Entre Caminos (2016), com a co-directora en el documental Amante(s) (2017), el qual va ser seleccionat dins de la secció no competitiva Panorama Nacional del Festival de Cine Corto de Popayán el 2018, dins de la selecció Cortometraje Nacional Experimental del Festival Universitario de Cine Equinoxio el 2019 i va ser seleccionat dins de la Selecció oficial del Bogotà Experimental Film Festival / CineAutopsia el 2019. Ha realitzat també els vídeos Rosebud (2017), Escafandra (2017) i Querido Imparable (2018). El seu treball més recent és el curtmetratge documental No lo encuentro (2020), el qual va ser recentment seleccionat dins de la categoria Cinema (I) Digital de l’IX Festival Internacional de la Imagen.