L’ALTRE UBIC. MIGRACIONS DEL COS FRAGMENTAT

Dates: Del 20 d’octubre al 15 de novembre 2020.
Performance de Isa Fontbona: 20 d’octubre a les 20h.
Horaris: Consultar els horaris aqui.
Lloc: Arts Santa Mònica

 

MOSTRA COMISSARIADA PER MERCÈ ALSINA

La hiperconnectivitat, paradoxalment, provoca un efecte d’isolament que ens fa remetre al propi jo, tant en el pla psíquic com en el físic. El cos esdevé llavors un territori de recerca en elqual reconeixem els altres que ens habiten i emergeix el desig de mostrar-nos com aquest altre ubic, alimentat per les possibilitats infinites que ofereixen les xarxes. En el paradigma de l’extimitat, la pantalla deixa de ser una imatge mirall per esdevenir un imaginari actiu fragmentat, canviant i plural, que ja no és una resistència reactiva a les fantasies del cos, sinó que “es converteix en part d’un programa de fantasia” per a explorar l’estats desconeguts Teemu Mäki, Mar C. Llop, Mengwen Cao, Isa Fontbona, Francesca Steele, Itziar Okariz i Ricado Muñoz plantegen qüestions sobre identitat, ja sigui l’aspecte físic, l’orientació sexual, el gènere o les actituds socials així com els dubtes existencials als quals ens enfrontem en l’exercici diari de pensar-nos, per portar l’imaginari al pla real en accions subversives que desafien els atributs que ens defineixen socialment.

Pixar en espais públics o privats.

La radicalitat dels gestos d’Itziar Okariz [Donostia, Espanya, 1965] es basa en la simplicitat d’accions que tenen la capacitat de posar en qüestió els convencionalismes i les normes socials per reflexionar sobre l’individu en el món globalitzat. El llenguatge i el cos li serveixen com a instruments conceptuals per abordar qüestions com la moral o el gènere. A Mear en espacios públicos o privados (2000-2006), l’artista pixa dreta –com ho fan els homes generalment- en diferents espais privats i públics, denunciant així com l’arquitectura ha imposat un espai de tancament per a les dones, mentre els homes poden fer-ho de manera més lliure i socialitzada. La reiteració apareix aquí com una estratègia per donar visibilitat i un mecanisme per reivin­dicar una transformació social de la pràctica d’aquesta funció fisiològi­ca. La repetició és, en si, un acte d’afirmació i també de resistència que, com a tal, esdevé material subversiu, amb una voluntat transformadora de les pràctiques socials que posa en qüestió i que convida a trencar.

Here we are
Mengwen Cao [Hangzhou, la Xina, 1991] va néixer i es va criar a la Xina però, des de fa uns anys, viu a Nova York. Després de la pròpia experiència com a immigrant queer, al seu treball explora els espais que es generen entre les qüestions de raça, gènere i identitat cultural. La peça que es mostra és un fotograma d’un vídeo-carta en la qual explica que li agraden les noies, però que no ho ha revelat a la família per por, tot i que voldria que la coneguessin millor. Aquesta carta, dirigida als seus pares, es decideix a mostrar-la quatre mesos més tard a través d’una connexió per Facetime, estant ells a la Xina i la Mengwen als Estats Units. Aquests treballs s’emmarquen dins del projecte més ampli Here We Are. Destaca també la seva tasca com a activista, com a membre d’Authori­ty Collective i, com a membre fundadora de Chinese Storytellers, treballa perquè la indústria mediàtica generi més espais per a narratives i perspectives diverses i no tan reductivistes.

 

Spoken PDQ

Francesca Steele [Nottingham, Regne Unit, 1976] mostra el procés a través del qual ha pogut entendre –i parar de combatre- el que culturalment l’havien educat a creure sobre el seu propi cos. L’artista ha integrat la pràc­tica de bodybuilding al seu discurs artístic. D’una banda, usa tècniques específiques inusuals en el bodybuilding fe­mení com a art en ell mateix, amb la intenció que el seu cos sigui un vehicle per a explorar críticament preocupacions físiques. Amb això, vol reptar els estereotips de gènere as­sumits socialment. D’altra banda, aquest procés l’acompan­ya amb una recerca qualitativa i quantitativa. Al costat dels treballs performatius i videogràfics, en realitat és el seu propi cos que esdevé document i testimoni de la seva pràc­tica. A Spoken PDQ Steele fa una reflexió sobre el procés d’acceptació del seu propi cos, independentment dels con­vencionalismes i els estereotips, inspirat en els qüestionaris de diagnòstic de la personalitat, usats en psiquiatria per estudiar els desordres de personalitat. És un vídeo assaig el text del qual pren la forma d’un diari íntim i privat, que es mostra en paral·lel a la projecció.

Construccions identitàries. Work in progress
Mar C. Llop [Barcelona, Espanya, 1967] és fotògrafa i activista trans. La seva familiaritat amb les persones d’aquest col·lectiu li ha permès fer-hi un acostament desacomplexat, molt vitalista, al mateix temps que li ha possibilitat aprofundir en qüestions íntimes que afecten en tot el procés de trànsit d’identitat sexual i que recull en Construccions identitàries, un conjunt de sèries fotogràfiques extensives, com és el cas de “Conceptes”, de la qual se’n mostren quatre imatges que ens acosten a l’escenari íntim en què tot aquest procés té lloc i ens situa en espais privats i compartits, des del calaix de roba interior, a la socialització. Una altra de les sèries que es mostra és “Trànsits”, en la qual contraposa dues instantànies de diferents moments del trànsit de gènere de diferents persones. Aquesta és una petita mostra del seu extensiu treball en aquest camp, que pren la forma d’un work-in-progress i que també inclou materials videogràfics, entre l’activisme i el documentalisme.

 

Inside outside

Ricardo Muñoz [Pereira, Colòmbia, 1985] en el seu treball de base performàtica genera uns universos de tall surreal que penetren en el món interior i subconscient, alhora que exploren el concepte d’abe­rració, entès en aquest cas com una desviació del comportament humà i que ell aborda com una part –oculta- d’un mateix. Presenta el vídeo Inside outside (2014), una exploració performàtica sobre el cos, contraposant la carnalitat sota la pell amb la definició del rostre, que representa una de les múltiples personalitats que ha­biten en un mateix. Fa ús del sentit de l’humor i d’allò grotesc per fer un viatge cap a la part més íntima, desconeguda i crua –literalment- d’ell mateix, fent servir la pintura corporal i tot un seguit d’estris. L’exploració presenta una tensió entre la diversió i el joc i la violència que significa un tall en el rostre, que permet veure l’interior del cos. També presenta una ‘gegantografia’, un autoretrat en gran format del qual n’existeixen tres versions. En aquesta, els ulls i les boques es repliquen en el seu cos, com a manifestació d’aquesta diversitat d’identitats que ens habiten i que no sempre es mostren, tot i que per això no deixen de ser-hi, d’inquietar-nos, i potencialment, de transformar-nos.

ISA FONTBONA

Isa Fontbona [Girona, Espanya,1987] investiga dones i per­sones d’identitat transgènere practicants de bodybuilding. Ella mateixa és competidora de físic-culturisme natural i artista performativa. A través del seu propi cos, explora qüestions relatives a la distinció de gènere, la pressió social que s’exerceix sobre els cossos i els seus límits de resistèn­cia. Muscular-se és per a ella una eina d’anàlisi per interro­gar-se sobre la transformació física del cos i com aquest és percebut socialment. Aquí mostra una de les sèries fotogrà­fiques del projecte Transmogrification. Between Carving and Bulking. Destroying an Evanescent Body searching for Self-Identity (2019-2021) i un text en el qual reflexiona sobre aquesta transformació; la vídeo-performance Sculpting the Body as a Masterpiece. Sweating Against Masculine Domi­nation (2018) i la performance inèdita Turbulències Cor­porals. Entre l’absurd i la resistència (2020) que aborda el debat de si el bodybuilding pot ser una eina de resistència o un nou sotmetiment del cos.

How Many Genders Are There?

Teemu Mäki [1967, Lapua, Finlàndia] aborda qüestions que reflexionen sobre el món global però també sobre la pràc­tica artística. Ell mateix afirma que, per a ell, l’art és la mi­llor manera de respondre a la pregunta sobre com hauríem de viure. En l’exposició, presenta un documental de 29 minuts sobre gènere, transgènere i tercer gènere, que es titula Onko sukupuolia kaksi vai enemmän? [Quants gèneres hi ha?] (2018). Està basat en una sèrie d’entrevistes a perso­nes que han decidit fer un trànsit de gènere o que no se senten còmodes en les restrictives identitats de gènere. Aquest projecte està estretament lligat a altres que explo­ren qüestions similars, com l’obra de teatre Transforma­tions (2016), escrita i dirigida per ell mateix, arran de la qual afirmava que la qüestió de com ser un home o una dona o alguna altra cosa és crucial en cada vida individual. Així, uns s’adapten als rols de gènere assignats mentre d’altres s’hi rebel·len i creen noves possibilitats per a ells mateixos.