EDICIÓ 2021

 

INCERTESA, ATZAR I PREDICCIÓ

 

 

Sota aquest lema, el Festival Panoràmic 2021 explorarà diverses temàtiques relacionades amb la percepció del món i amb els processos creatius, posant èmfasi en les relacions entre cinema i fotografia, com a tret diferencial del certamen.

La incertesa té relació amb el coneixement que prové d’una informació imperfecta o desconeguda. S’aplica a les prediccions d’esdeveniments futurs, als mesuraments físics ja realitzats o allò desconegut i és transversal en tots els àmbits del coneixement. De la incertesa en deriven diferents aspectes, com el risc, les prediccions, les previsions, els pronòstics o l’atzar, que ens informen del món conegut i també del futur, de tot allò que desconeixem i que, amb l’obertura temàtica que caracteritza el festival, també estaran inclosos.

De fet, cada final d’era s’enfronta a la possibilitat d’anihilació del món tal com el coneixem, que sovint s’expressa amb la desaparició de l’espècie humana i també del planeta: cataclismes naturals, revolucions, explosions nuclears, guerra biològica… I en diferents moments històrics, les iconografies de la fi del món han donat lloc a moments molt creatius. A l’era actual de l’Antropocè, per primera vegada la humanitat s’enfronta a la possibilitat que sigui ella mateixa la responsable de l’extinció de l’espècie i la destrucció del planeta. Durant els últims mesos, la pandèmia causada per la covid-19 ens ha retornat tot aquest imaginari en un context de canvi d’equilibris al món, al costat de tot un seguit d’avenços científics I tecnològics que ens parlen des de la física quàntica a l’exploració d’altres planetes. Per això és un bon moment per reflexionar sobre el futur, però no tant sobre com serà sinó sobre totes les preguntes que planteja.

En un llibre recent, titulat Art quàntic i incertesa, Paul Thomas situa dues forces oposades, la probabilitat i la incertesa, com a centrals tant en l’art com en la ciència, i presenta l’art i la cultura visual com a instruments per a investigar el món quàntic invisible. Per a ell la contradicció entre la física quàntica i la relació causa – efecte ha canviat la nostra comprensió cultural i del món, des de l’origen de la vida al concepte d’eternitat. En aquest moment, en què l’ésser humà es precipita cap a la terra amb un impuls destructiu massiu, afegeix, l’art posa en suspensió i posposa aquest impuls. En aquest sentit, considera que la vida real està plena d’incertesa però observa que el més destructiu per a l’entorn és la persecució de la certesa i es pregunta si hi pot haver una ruptura que es pugui produir en la psique humana que ens permeti veure la veritat atòmica de la coexistència que tenim amb el món material pel qual estem constituïts però que tractem com si ens fos exterior. En aquesta obra, precisament, se centra en com l’art qüestiona la realitat en l’era de la incertesa. Des d’un altre vessant, el 2016, al Bildmuseet de Suècia, l’exposició Perpetual Uncertainty/Contemporary Art in the Nuclear Anthropocene, reunia artistes de diferents continents per investigar les tecnologies nuclears, la radiació i la complexa relació entre el coneixement i el temps profund; així com la manera com aquesta tecnologia ha repercutit en com interpretem els conceptes d’arxiu, memòria, coneixement i temps. També a The Aesthetics of Uncertainty, Janet Wolff parla de la incertesa, l’indirecte i l’oblic en la pràctica de l’art i l’estètica en els primers anys del segle XXI, a partir de l’afirmació de Zygmunt Bauman que diu que “només en la incertesa es pot fundar una moral veritable”. I també la mostra Cuántica (2019) al CCCB que, a través del treball creatiu conjunt entre artistes i científics, aportava conceptes clau per a entendre els principis de la física quàntica.

Aquestes són només algunes de les aproximacions fetes des de l’art per intentar qüestionar el sistema de creences que hem assumit com a veritats inqüestionables i que determinen els nostres coneixements futurs. En aquest context, l’art esdevé un camp d’exploració que permet albirar altres realitats possibles i especular sobre els diversos aspectes del món, el seu aspecte sensible, la seva dimensió política, la seva capacitat d’establir relacions entre les coses, entre els subjectes i la matèria, etcètera. En definitiva, és una eina per pensar i generar idees, capaç de generar entorns de pensament i transmissió d’idees i concepcions del món. El Festival Panoràmic presentarà diverses produccions artístiques que debaten sobre aquestes qüestions.

Desprotegida davant els fenòmens de la naturalesa i els fets de la història, la humanitat sempre ha intentat predir el futur. En el fons, les prediccions es nodreixen de dos components inseparables: les estructures de repetició, amb ritmes cosmològics, biològics o netament humans, i els esdeveniments únics (atzarosos o accidentals), impossibles de predir. Aquestes estructures estan superposades i actuen simultàniament. En el món antic, la profecia, l’oracle I l’auguri eren els nexes entre l’humà i el diví. En l’àmbit privat es consultaven xamans, endevinaires i oracles per saber com anirien les collites o si superarien una malaltia. També hi
havia prediccions per al futur col·lectiu, més a prop de la filosofia política i de les prediccions i gestió de la informació que es fa actualment. Aquesta pràctica és universal i, en general, és de dos grans tipus: la que s’inspira i es basa en la possessió divina de l’intermediari i la que es basa en l’observació de senyals. Hi ha tradicions arreu del planeta: l’I Ching xinès, o llibre de les mutacions, les pràctiques Yoruba o Azande, l’Orisha de l’endevinació de la santeria o el Seidr dels nòrdics pagans.

Des de la ciència també hi ha un interès en predir el futur de la nostra espècie. Stephen Hawking alertava de la submissió de l’espècie a la intel·ligència artificial o del perill que d’aquí a 600 anys la terra esdevingui una gran bola de foc amb la necessitat de trobar una altra llar, que una pandèmia o una hecatombe nuclear posin fi a l’existència de la humanitat o que ens envaeixin els alienígenes, entre d’altres.

En les narratives contemporànies, la ciència-ficció ha generat tot un seguit d’imatges que conformen un univers entre els pols utòpic i distòpic, amb obres com 1984, de George Orwell; Un món feliç, d’Aldous Huxley; Farenheit 451, de Ray Bradbury o Neuromante, de William Gibson.

Però l’home també ha viscut fascinat per l’atzar. Voluntari i imprevisible alhora, ja sigui controlat o lliurat a l‘accident, sempre ha tingut un lloc en el procés creatiu, tot i que a partir del segle XX esdevé una pràctica totalment integrada en l’obra i el procés de creació, en la qual la forma accidental esdevé estètica, des de Duchamp a John Cage. En aquest context, l’atzar retroba la realitat, no per revelar-ne el significat sinó per desafiar les normes que condicionen la percepció. Com a pràctica artística respon a la voluntat d’actualitzar l’oblit i suspendre els esquemes de representació habituals, és un punt zero, un recomençament perpetu.

Potser l’art ens ha servit en diferents moments perquè sempre s’ha mogut en el terreny de la incertesa, desafiant la representació de la realitat, projectant futurs possibles i escapant al determinisme de les veritats absolutes.